martes, 28 de junio de 2011

Por ti (castellano)

 Saber que durará para siempre, saber que no hay final, que el horizonte es infinito. Nosotros creíamos en eso, creíamos que estábamos por encima de tantas y tantas cosas que, al final, nos han vencido. Aun no sé en qué fallamos, quizá en nada, quizá en todo.
 Y ahora estamos así, tú delante de mí, yo delante de ti. No hay más palabras, no hacen falta o tal vez es que no encontramos las adecuadas. Tan sólo silencio. Un silencio triste, largo y solemne. Un silencio que despide todas aquellas risas, abrazos y lágrimas. Dice adiós a tantos y tantos momentos juntos que ya nunca volverán... ¿o sí?
 Nunca te he confesado las ganas de volver a verte y, ésta, quizá sea mi última oportunidad. No voy a dejarte marchar tan fácilmente. Lo creas o no, no me rendiré tan fácilmente.
 No, yo no me resigno a perder sin luchar. 

viernes, 24 de junio de 2011

Silenci (català)

Silenci. Entre tots dos hi ha silenci. Quietud. Com en una bassa d’oli. Silenci. Res més?... Dolor, al meu interior, dolor. Il·lusió: vana esperança, tènue llum al meu cor. Silenci. Foscor. Una falsa estrella al firmament... il·lumina, parpelleja i, de sobte, s’esvaeix. Foscor de nou. Silenci altre cop. Ni el rumor del vent. Ni el murmuri de les onades. Silenci. Foscor. Tot està igual. Tu potser rius. Jo ploro. Com ja he dit... tot està igual. Silenci. Quietud. Foscor. Silenci... que algun cop desapareixerà? En fi... silenci entre tu i jo. 

martes, 21 de junio de 2011

El maullido triste (castellano)

 Una sombra que salta de tejado en tejado bajo una tenue luz plateada. Un alma solitaria y herida que ya ha aprendido a convivir consigo misma.
 Ha oído gritos y risas malvadas, ha sufrido golpes y ha huido centenares de veces. Como la noche huye del día, es esquiva: un cuerpo ágil y escurridizo, que ya ha vivido suficiente como para saber que la desconfianza es vital.
 Ha visto morir y desaparecer muchos compañeros, sabe que su vida no es más que una prueba de supervivencia. Siempre fue así, no ha conocido otra forma de vida; aunque confía en que, algún día, todo este sufrimiento hallará algún consuelo: quizá tan sólo una carícia sin malícia, una lata de algo rico, algo que no sea desprecio o miedo.
 O quizá ese ser larguirucho de dos patas jamás será capaz de darle algo así...
 El gato sufre una herida en el alma que no puede lamerse.

viernes, 17 de junio de 2011

La conclusió del dia d'avui (català)

 Intentes fer les coses bé, actuar correctament per no sortir-ne malparat. Doncs bé, sovint passa que les coses surten del revés i el que intentaves arreglar t'explota a la cara.
 A vegades per culpa de la irreflexió, la impulsivitat, o perquè l'altra part no està disposada a escoltar-te, d'altres ocasions perquè ambdues coses es barregen i fan un còctel explosiu. I, d'aquesta manera, les bones intencions queden ensorrades sota la runa i agonitzen sota la decepció.
 Pot haver-hi ganes, il·lusió i desig de fer allò correcte, però, de cop, tot dóna la volta i el que havies fet es converteix en un "error" i vols deixar-ho córrer. Perquè preocupant-se pot ser que acabis pitjor que passant de tot, et preocupes per fer bé les coses i, al final, millor hagués sigut no haver fet res.
 Però hi ha quelcom que, de vegades, et xiuxiueja que tan se val les vegades que t'equivoquis, perquè has fet allò que creies correcte i el que els teus principis et deien, i fidel a un mateix s'ha de ser sempre.
 Et faran sentir culpable, voluntàriament o involuntària, i et faran creure que vas pel camí equivocat quan, únicament, vas pel teu propi camí.

jueves, 16 de junio de 2011

El soldado (castellano)

 Hace tiempo, no recuerdo el lugar, alguien me habló de un soldado. Un joven que quería defender algo, aunque no sabía el qué. Cogía el arma con fuerza y no dudaba en ser el primer voluntario para ir a primera línia de fuego. Como he dicho, tenía una determinación en algún objetivo, que todavía desconocía.
 Cumplió con el entrenamiento sin que un sólo lamento se le escapase de entre los labios. Era el primero en levantarse, el último en irse a dormir. El que hacía doble turno en la vigilancia nocturna. El que siempre cubría a los compañeros. El que comía la mitad para ayudar al herido. El que nunca hablaba. El que lloraba en silencio quién sabe por qué.   El soldado que arriesgaba su vida sin saber por qué, pero que no titubeaba. Aquél cuya misión quizá sólo fuese ser un peón más, pero uno valiente, fuerte, serio: el peón perfecto.
 El soldado que, sin dudarlo, se interpuso entre su compañero y una bala mortal. Quizá fue demasiado tarde cuando comprendí que ese soldado... era yo.

miércoles, 15 de junio de 2011

La mirada abandonada (català)

Un vell carreró solitari,
fosc, fred i inhòspit,
on ningú mai s’hi quedaria,
però ell no té altre lloc.

On va tenir una família,
només hi ha buidor,
on va jugar i córrer,
s’hi acumula la pols.

Per què?, pregunta.
Per què m’heu fet això?
Si jo sempre us he estimat,
per què ara estic tot sol?

L’adéu més dur,
el comiat més trist,
que mai podrà oblidar,
que el seu cor recordarà.

La mirada de confusió,
de pena, tristor i patiment
ni gana ni son ni set,
el gos de traïció pateix.

En aquella carretera,
aquell dia plujós,
sota aquells arbres,
l’amargor del dolor.

Ni una última carícia,
ni un últim adéu,
ni un coixí per dormir,
ni una corretja per sortir.

Aquells plors agònics,
aquell lladruc moix,
la cua entre les cames,
la carrera desesperada.

Potser mai l’estimaren
potser només fou un joc
que se’n cansen i llencen,
però amb sang i cor.

Aquí no s’acaben les piles,
l’amor és real i existent,
l’apreci tot verdader,
per ell no era un joc.

Era tota la vida,
l’amor i família,
amics i companys,
per sempre, ell pensava.

Inútil fou la cara bufona,
la mirada de suau sucre,
la cua de pura llaminadura
el cor de dolça xocolata.

Amb l’esperança buida,
amb el cor ferit i sagnant,
res curarà la buidor,
ni llet ni menjar.

Ni pilotes cridaneres,
potser paraules de consol,
una mà amable i bona,
algun gest carinyós.

El gos creu que tornaran,
que algun dia vindran
i de nou se l’emportaran,
però això no passarà.

Amb mirada plorosa,
el gos es consumirà,
davant la casa abandonada,
per sempre esperarà.

martes, 14 de junio de 2011

Nuestro cuento (castellano)

Gracias, gracias, gracias,
por hacerme soñar y volar,
por no dejarme sola
ni en mis largas pesadillas.

Gracias por todo,
por estar conmigo,
ahora y aquí, antes y allí,
pero he de decirlo.

Nuestro cuento acabó,
no sé exactamente cuándo,
pero ya se ha marchado
al cementerio de los sueños.

Nuestra historia descansa,
déjala en paz, es lo mejor,
de nada sirvirá ya
lamentarse o insistir.

En algún momento marchó,
para ya no regresar,
y los abrazos ya son fríos,
no contienen la emoción.

Aquellos días marcharon,
sólo están en la memoria,
bellos recuerdos difusos,
agradables y cálidos.

Aun así, lo reconozco:
gracias a ti, sólo a ti,
por hacerlos posibles,
fueron bellos tiempos.

Pero todas las historia
tienen su propio fin,
y ha llegado el momento
de acabar nuestro cuento.

El fuego ya se apagó,
no hay luz ni calor,
sólo cristales rotos
y brasas latientes.

No hay más páginas,
llegó el triste epílogo,
el oscuro punto y final,
y nuestras lágrimas.

Nuestro "vivieron felices"
se quemó en alguna hoguera,
junto con el resto del cuento
sólo toca ya acabarlo.

Pero yo no soy una princesa,
ni tú un príncipe azul,
no montamos caballos blancos,
ni vivimos en grandes castillos.

La manzana envenenada
es lo único que queda
de la magia y los sueños,
y tú y yo.

Quizá nos volvamos a ver,
alguna noche de verano,
con luna y una playa,
donde recordaremos.

Y, tras un último beso,
el último pedazo de ti
volará al cielo, muy lejos,
a reunirse con las estrellas.

domingo, 12 de junio de 2011

Ella llegia "Rimas" II (català)

 No hagués gosat mai interrompre-la, tan feliç que semblava ella, perduda en un roser de paraules. Però jo anava pensant en si apropar-me i convidar-la a un cafè o, fins i tot, a un sopar si les forces no em fallaven, o era massa arriscat?
 Vam arribar a la següent estació, on va baixar gairebé tothom, i és que hi havia mercat al costat d’on havíem parat. Però no vaig baixar i ella tampoc. Es van quedar algunes persones disperses pel vagó i un grup de nois al final que no inspiraven gaire confiança, la veritat. Semblaven de la ciutat i no de cap dels pobles del voltant, però no eren tan interessants i aviat els vaig deixar en pau.
 Ella no s’adonava de res, ficada com estava en els sentiments explicats amb una gràcia especial i genial, accessible a molt pocs. S’apartà un petit floc de cabells clars de la cara i se’l tirà enrere, però amb els ulls encara fixos en les pàgines, immutables.
 Continuàrem així un minuts, que jo no volia que acabessin mai; i, de mentre, resava perquè ella baixés a la mateixa parada que jo. Il·lusions.
 Però, de cop, tot canvià, això es nota en l’ambient. I la sensació, que duia arrossegant des del matí, s’intensificà.
 Els nois del fons van riure i es van aixecar, irradiant confiança en ells mateixos, quasi prepotència. Entre bromes grotesques i paraules gruixudes s’aproparen a ella.
 La màgia, que la noia havia creat entre el llibre i la seva ment, es va esvair tot d’una. Va  abaixar-lo i els seus ulls es van apagar. La llum de la poesia ja no hi era dins d’ells.
 Ella estava clarament incòmoda entre aquells nois malparlats i ordinaris. Jo volia intervenir-hi però tenia por.
 La cosa va anar pujant de nivell i, finalment, va esdevenir perillosa. Ja quasi eren amenaces que els nois li llençaven a ella.
 I m’hi vaig decidir.
 -Deixeu-la tranquil·la –em vaig col·locar entre ella i ells.
 Em contestaren de manera maleducada, quina sinó? Jo em vaig mantenir ferm.
 -Tio, més val que t‘apartis, si no vols que et “rajem”.
 Por? No, ja s’havia esvaït. Els hi treia uns pocs anys, però molta més educació i principis.
 -No –em vaig limitar a respondre.
 La resta de la gent del vagó s’havia adonat de la situació, però es mantenien a distància. Potser creien que jo era un nòvio massa gelós i, ells, uns nois amb ganes de tocar els nassos.
 Just en aquell moment, vam arribar a una altra estació. Tothom va baixar ràpid per fugir dels problemes i ningú no va pujar.
 Ella em mirava amb una barreja d’agraïment, por i confusió, però un home la va treure del vagó per protegir-la. Me’n vaig alegrar.
 I jo em vaig quedar sol amb aquells nois i llurs somriures perversos. Les portes es van tancar i el tren es posà en moviment.
 De cop, ho vaig entendre tot. Perquè ho saps, quan vas a morir, ho saps. No em va caldre veure les tres navalles esmolades, que van treure de les butxaques, per comprendre el perquè del pressentiment que em perseguia tot el dia.
 Però no tenia por, ni estava trist. Sabia que havia fet allò correcte, allò que la va salvar... a ella. Amb els seus ulls avellanats i el cabells portats de forma natural, el senzill vestit groc i les divertides ungles verdes, la seva emoció i el seu “Rimas”. Només lamentava no haver sentit la seva veu, encara que me la imaginava. Però, almenys, allò tenia sentit, el seu sentit.
 Abans que se’m tiressin a sobre, vaig pensar si mai hagués tingut realment el valor per preguntar-li el nom i si volia venir amb mi algun dia.
 Malgrat tot, sentia que el que havia fet era molt més que convidar-la una tarda a xerrar. I la mirada que m’havia fet, en l’últim moment, era tot el que em calia per afrontar la foscor que va seguir a imatges confuses tacades de sang.
 Perquè, després, tot ha sigut això: foscor i silenci... per sempre. Només em queda el record d‘ella, amb els ulls encesos d’emocions contingudes, llegint “Rimas”.

sábado, 11 de junio de 2011

Ella llegia "Rimas" I (català)

 El colom va creuar el cel blau. Blau intens, lluminós... calorós. En ell, una gran, enlluernadora i llunyana bola de foc feia caliu, potser massa i tot. El sol.
 Vaig sentir el cant d’un rossinyol, o un pit-roig? Mai n’he sabut gaire d’ocells. El lladruc llunyà d’un gos, qui sap, d’un pastor o d’alguna d’aquelles urbanitzacions  noves que estaven fent.
 L’aire, massa calent, m’espessia les idees; les neurones es tornaven mandroses sota la sufocant calor. Ni tan sols la brisa era fresca, res. Calor.
 La veritat, però, era que ben poc m’importava allò. Malgrat tot, m’hi fixava. No sé ben bé per què, potser volia captar tots els detalls que hi havia al meu voltant. La raó? Intuïa que anava a succeir algun fet diferent, especial; quelcom que, per bé o per mal, anava a ser important, decisiu, gosava dir en aquell moment.
 El què? No en tenia ni idea, però tenia aquella sensació des del matí, des que m’havia llevat tot just a les set tocades.
 Vuit hores més tard, estava allí assegut, a l’estació del tren, esperant sentir el quotidià soroll de la locomotora i l’avís des dels altaveus repartits per l’estació. Molt familiar tot.
 Però, aquell dia, tot era diferent: la llum, les olors, les sensacions... Tot tan conegut i, a la vegada, tan estranyament intens.
 Vaig tancar els ulls per gaudir del moment, de tot el que se m’oferia llavors, amablement, aparentment gratuït. I el truc on és? Potser no n’hi ha, se’m va ocórrer. Un pensament massa mandrós i és que, com he dit, el cervell em funcionava lent i a mitges.
 Pip, pip.
 L’inconfusible avís de l’arribada del tren. Vaig mirar el rellotge amb calma i vaig pensar: “caram, sí que arriba puntual, avui, el tren”. Una idea estúpida, en la parada del poble, en una petita vall, el tren sempre funciona bé, si no nevava, esclar.
 Doncs res, em vaig aixecar i encaminar cap a les portes sense córrer, amb la certa parsimònia que m’envaïa aquell dia. Vaig pitjar el botó perquè s’obrís la porta, i aquesta m’obeí amb els seus moviments mecanitzats habituals.
 Res semblava diferent a cap altre dia, excepte que jo ho vivia tot més i amb més calma sense saber-ne el motiu. Però m’havia despertat diferent que sempre.
 Potser és que arriba un dia en què et lleves i descobreixes que no cal fugir, escapar, perquè el que hagi de succeir, succeirà, perquè tot està escrit; però només depèn de com es llegeix el capítol escrit sobre un mateix: amb presses, per sobre, quedant-te només amb les idees principals o gaudir cada paraula, cada lletra, disfrutar de cada detall perquè no saps quin pot ser el punt i final. El punt i final...
 Vaig entrar al vagó. Hi havia gent, però no era hora punta i es notava, així que podia veure alguns seients lliures aquí i allà. Però jo no volia seure, sinó estar de peu, que diuen que és millor. Em vaig col·locar en un costat, prop d’una noia. I el tren va arrencar.
 Després d’una ullada ràpida a la resta de passatgers, decidí que ella era la persona més interessant per estudiar durant el trajecte. No l’havia vist mai, i quasi tota la resta ja em sonaven de vista.
 Vaig pensar que era maca, ella. Duia els cabells, d’un castany clar, recollits de forma espontània, natural, senzilla. Tenia els ulls de color avellana, a conjunt amb la lluent caballera. I portava un vestit groc, simple, de tirants, idoni pel temps que feia. Ella, junt amb les xancles una mica brutes, donava la imatge de ser en ple agost, però només érem al maig. Un maig especialment calorós.
 La pell era clara, una mica pigada, i la cara estava maquillada el punt per ser natural però ressaltar els ulls a la vegada. Del fi braç, li penjava una bossa blanca, no gaire gran, però perfecte per dur-hi l’imprescindible.
 Ella tenia la mirada fixa en el llibre que subjectava amb les delicades mans. Unes ungles impecables, se’m va ocórrer, de color verd a conjunt amb les dels peus, també tallades amb molt de compte. Ella llegia “Rimas” de Bécquer i, els seus ulls, deixaven entreveure l’emoció continguda en cada vers, en cada poema, en cada traç de tinta. Estava absorta, amb les galtes lleugerament rosades i un somriure mal dissimulat, provocat per cada lletra, magistralment col·locada, del llibre que devorava amb tant d’interès.
 Continuarà...