El colom va creuar el cel blau. Blau intens, lluminós... calorós. En ell, una gran, enlluernadora i llunyana bola de foc feia caliu, potser massa i tot. El sol.
Vaig sentir el cant d’un rossinyol, o un pit-roig? Mai n’he sabut gaire d’ocells. El lladruc llunyà d’un gos, qui sap, d’un pastor o d’alguna d’aquelles urbanitzacions noves que estaven fent.
L’aire, massa calent, m’espessia les idees; les neurones es tornaven mandroses sota la sufocant calor. Ni tan sols la brisa era fresca, res. Calor.
La veritat, però, era que ben poc m’importava allò. Malgrat tot, m’hi fixava. No sé ben bé per què, potser volia captar tots els detalls que hi havia al meu voltant. La raó? Intuïa que anava a succeir algun fet diferent, especial; quelcom que, per bé o per mal, anava a ser important, decisiu, gosava dir en aquell moment.
El què? No en tenia ni idea, però tenia aquella sensació des del matí, des que m’havia llevat tot just a les set tocades.
Vuit hores més tard, estava allí assegut, a l’estació del tren, esperant sentir el quotidià soroll de la locomotora i l’avís des dels altaveus repartits per l’estació. Molt familiar tot.
Però, aquell dia, tot era diferent: la llum, les olors, les sensacions... Tot tan conegut i, a la vegada, tan estranyament intens.
Vaig tancar els ulls per gaudir del moment, de tot el que se m’oferia llavors, amablement, aparentment gratuït. I el truc on és? Potser no n’hi ha, se’m va ocórrer. Un pensament massa mandrós i és que, com he dit, el cervell em funcionava lent i a mitges.
Pip, pip.
L’inconfusible avís de l’arribada del tren. Vaig mirar el rellotge amb calma i vaig pensar: “caram, sí que arriba puntual, avui, el tren”. Una idea estúpida, en la parada del poble, en una petita vall, el tren sempre funciona bé, si no nevava, esclar.
Doncs res, em vaig aixecar i encaminar cap a les portes sense córrer, amb la certa parsimònia que m’envaïa aquell dia. Vaig pitjar el botó perquè s’obrís la porta, i aquesta m’obeí amb els seus moviments mecanitzats habituals.
Res semblava diferent a cap altre dia, excepte que jo ho vivia tot més i amb més calma sense saber-ne el motiu. Però m’havia despertat diferent que sempre.
Potser és que arriba un dia en què et lleves i descobreixes que no cal fugir, escapar, perquè el que hagi de succeir, succeirà, perquè tot està escrit; però només depèn de com es llegeix el capítol escrit sobre un mateix: amb presses, per sobre, quedant-te només amb les idees principals o gaudir cada paraula, cada lletra, disfrutar de cada detall perquè no saps quin pot ser el punt i final. El punt i final...
Vaig entrar al vagó. Hi havia gent, però no era hora punta i es notava, així que podia veure alguns seients lliures aquí i allà. Però jo no volia seure, sinó estar de peu, que diuen que és millor. Em vaig col·locar en un costat, prop d’una noia. I el tren va arrencar.
Després d’una ullada ràpida a la resta de passatgers, decidí que ella era la persona més interessant per estudiar durant el trajecte. No l’havia vist mai, i quasi tota la resta ja em sonaven de vista.
Vaig pensar que era maca, ella. Duia els cabells, d’un castany clar, recollits de forma espontània, natural, senzilla. Tenia els ulls de color avellana, a conjunt amb la lluent caballera. I portava un vestit groc, simple, de tirants, idoni pel temps que feia. Ella, junt amb les xancles una mica brutes, donava la imatge de ser en ple agost, però només érem al maig. Un maig especialment calorós.
La pell era clara, una mica pigada, i la cara estava maquillada el punt per ser natural però ressaltar els ulls a la vegada. Del fi braç, li penjava una bossa blanca, no gaire gran, però perfecte per dur-hi l’imprescindible.
Ella tenia la mirada fixa en el llibre que subjectava amb les delicades mans. Unes ungles impecables, se’m va ocórrer, de color verd a conjunt amb les dels peus, també tallades amb molt de compte. Ella llegia “Rimas” de Bécquer i, els seus ulls, deixaven entreveure l’emoció continguda en cada vers, en cada poema, en cada traç de tinta. Estava absorta, amb les galtes lleugerament rosades i un somriure mal dissimulat, provocat per cada lletra, magistralment col·locada, del llibre que devorava amb tant d’interès.
Continuarà...
