viernes, 10 de agosto de 2012

Una altra llegenda (català)

  El vent porta una llegenda entre muntanyes i valls que qualsevol haurà escoltat si para l'atenció necessària. Aquesta llegenda, però, és diferent de qualsevol que hagis sentit abans, no va passar a un regne gaire llunyà ni fa anys i anys, sinó que els seus protagonistes poden ser a prop teu, més del que puguis imaginar. Tampoc no es tracta d'una princesa i el seu príncep blau, sinó de dues persones simples, com tu i com jo, que només pretenien tirar endavant les seves vides, com dues formiguetes més, perdudes entre la gentada de la ciutat.
 Però Déu o el destí, o el que se suposa que guia els fets fortuïts de les nostres vides, va fer que aquestes dues persones es creuessin un dia i es miressin als ulls mútuament. I va ser aquell instant, aquell precís moment, quan van saber que mai tornarien a ser els mateixos. Malgrat tot, i encara que costi de creure, no es van dir res, ni un sol so de les seves joves i tímides veus, només aquella mirada que va fer una cicatriu, marcada a foc, dins els seus cors.
 Els cabells d'ella, les mans d'ell, i el sentiment dels dos; però no es coneixien, no sabien ni el nom, encara que sentissin que ho sabien tot de l'un de l'altre, que no calia ni una sola paraula. I el destí, així com els va fer trobar-se, també va provocar que cap dels dos es parés i aquell instant només passes a ser un bell i poderós record dins seu... res més? Potser sí, però els hi feia por reconeixe-ho.
 I, tan com el moment va arribar, va marxar i els anys són capritxosos i van passar més ràpid del que ells dos voldrien. Durant aquest temps, cap d'ells ho va reconèixer, però es buscaven l'un a l'altre com la Lluna busca el Sol i el dia la nit. Ells sols no van tenir èxit i sentien que estaven perdent anys que podrien passar junts, tantes nits i tants somriures...
 Així, de nou, Déu o el destí, van voler que es trobessin altre cop, una nit d'estiu, en una platja sota les estrelles com en els contes de fades. Al principi no s'ho van poder creure, per què la vida t'ho treu d'un cop i, de nou, t'ho dóna tan fàcilment? Segur que no hi ha cap tipus de truc?
 Però no volien fer-se preguntes que no tenien resposta, només van mirar-se, es van agafar de la mà i van contemplar el cel junts, sense un sol mot, era innecessari. I al matí següent, un d'ells va desaparèixer sense deixar rastre. Per què? Un superflu tema de feina, de compromís, que els va tornar a separar. Només va deixar un nota maldestrament escrita que era un recull d'excuses pobres. Havia fugit. Suposo que fa por saber que el destí t'ha trobat.
Ella, sola a l'habitació, va plorar, va plorar molt i va maleir el destí. Va entendre que havia de començar una recerca, havia de buscar o mai seria feliç. Així, va passar dies sencers i nits senceres intentant trobar a aquella persona que necessitava per ser feliç. I seria maco dir que quan la va trobar es van abraçar, seria romàntic afegir que es van trobar gràcies als esforços d'ella, seria fàcil acabar dient que van viure feliços per sempre. Però ja he dit que aquesta no és una llegenda com aquelles que s'explica a la canalla.
 La veritat va ser molt diferent: els seus ulls es van tornar a creuar anys, molts anys més tard, quan ell ja caminava amb bastó, quan el cabell d'ella ja era blanc, quan ja feia molts estius que havia deixat de buscar, quan ja s'havia resignat. La realitat era que tots dos havien fet la seva vida i que tots dos tenien néts sans i juganers, que tots dos havien trobat una mica de felicitat malgrat estar separats tant de temps, que tots dos havien estimat algú més i que se l'havien estimat tant com per prometre-li la resta de la seva vida. Però quan es van tornar a trobar, tots dos havien perdut als seus respectius companys pel camí i estaven sols de nou.
I suposo que aquest final de la història és similar al que podeu imaginar. Sí, van estar junts a partir d'aquell moment; sí, van ser feliços l'un al costat de l'altre; sí, van parlar, riure i plorar agafats de la mà; sí, van compartir aquell tros del camí junts; i sí, va ser per sempre perquè es van trobar al començament del camí etern, aquell que ens espera després de la vida. Sí, van ser feliços per sempre més.

No hay comentarios:

Publicar un comentario