viernes, 8 de junio de 2012

Hoy digo adiós (castellano)

Hoy ha sido el último día de colegio. Para siempre. El año que viene todo será diferente. Ya no volveré a las mismas escaleras, ni serán las mismas caras. No sé ni cómo me siento, emocionada y triste, supongo. Hoy ha sido raro salir de allí pensando que ya no volverás.
 Esas paredes me han visto crecer desde los 3 años y conozco todos sus secretos y rincones como la palma de mi mano. Es parte de mí. He reído, llorado, preocupado y jugado allí. He conseguido convertirme en una personita y se hace raro decir adiós a algo tan ligado a ti. Casi parece irreal, como si después del verano me fuese a esperar. Como siempre. Pero mi tiempo allí ha acabado y ahora me doy cuenta que sólo quedarán recuerdos, tantos y tantos recuerdos...
 Allí está contada la historia de mi vida hasta ahora y, aunque me muero de ganas por saltar al siguiente nivel, no puedo evitar esta nostalgia que me invade al pensar que avanzar supone despedirse de tanto y tantos... Y son tantas la historias que podría contar, que es difícil escoger alguna.
 Puede parecer ridículo, sólo es un colegio, sólo es el final de una época de la vida, pero no puedo explicarlo. Quizá me da miedo darme cuenta que ya me he hecho mayor, que debo aprender a ser adulta y responsable como se espera de mí. Tal vez tema el hecho que ahora iré a ciegas, sin conocer el terreno tan bien como hasta ahora. Creo que es que no me gusta la idea de ser 'la nueva' porque se me antoja muy extraña y diferente a mí.
 Así, hoy acabo algo importante, es la primera vez que me encuentro en esta situación y los sentimientos me hacen sentir rara. Pese a que la frontera es difusa, sé que acabo de cruzarla y mis pies se han vuelto un poco vacilantes, la mirada se me va para atrás.
 Creo que hoy he comprendido el valor real de los recuerdos, que debo guardarlos bajo llave y no perderlos jamás.
 Adiós, decía hoy, adiós, y sentía como dejaba atrás tantas cosas que sólo seguirán vivas  en los recuerdos. Y, aunque los caminos nuevos son prometedores, es difícil decir adiós. Nunca me han gustado las despedidas y decir adiós hoy me ha costado más de lo que esperaba. Supongo que los lazos y los recuerdos son demasiado poderosos y ocupan un lugar demasiado importante como para simplemente ignorarlos.
 Así que hoy ha sido mi último día en el colegio y, por tanto, ver como se quedaba atrás ha sido algo que me ha provocado más nostalgia de la que pensaba.
 Adiós, digo, adiós y gracias. No se me dan bien las despedidas, nunca sé qué decir. Ni siquiera sé cómo explicarlo por muchas vueltas que le dé, así que sólo puedo decir adiós y sentirme feliz y orgullosa de lo que dejo atrás. Al fin y al cabo, eso me ha hecho ser quien soy ahora y eso es lo mejor que me puedo llevar.
 Creo que ahora ya estoy lista para ver qué me depara el mañana.

martes, 5 de junio de 2012

Discurs de la graduació (català)

Una escola. Sovint només es parla de la institució, de notes, estadístiques i professors, oblidant que el més important d’un col·legi són les seves històries, tot allò que viuen els alumnes a les aules. No es té present que, malgrat tot, el que romandrà serà els records que es formin, més enllà de tota la resta. I de records, en tenim més dels que podríem comptar. Difícil ha sigut per nosaltres saber per on començar.

Han estat uns cursos plens de vivències. Tan memorables com no tan bones, que ens han fet tan riure com plorar. Algunes de les quals potser d’aquí uns anys seran el centre de les nostres converses i es convertiran en les nostres pròpies llegendes. Uns capítols que ens faran recordar aquesta etapa com una de les millors de la nostra vida.

El final de l’estiu arriba de la mà del nou curs, cares noves, il·lusió per la nova etapa i la tranquil·litat que encara hi ha més llums que ombres, més dia que nit. Però amb la tardor comencen les primeres pluges i el fred, les primeres desil·lusions i entrebancs en el camí. Al hivern, el paper protagonista serà cedit al pessimisme, al veure més mesos per venir que els transcorreguts, amb l’alè d’un treball de recerca inacabat perseguint-te. No obstant això, un hivern llarg augura una primavera duradora. Aquesta suposa la instauració de l’esperança i la il·lusió fruït de la collita dels primers bons resultats. Llavors t’adones que l’esforç mai és en va. És amb l’arribada de la calor, el Sol i les nits curtes quan nous horitzons s’obren davant nostre. No hi ha millor recompensa pel treball realitzat que el començar d’un nou dia ben clar.

És un veritable honor per a nosaltres parlar en nom dels nostres companys i companyes i amb la veu de tots nosaltres. En una vetllada com aquesta, és de justícia reconèixer la labor de tots aquells que han recorregut aquest camí amb nosaltres, guiant-nos quan estàvem perduts o oferint-nos la mà quan hem caigut. En primer lloc, el nostre més sincer agraïment al professorat. Gràcies per haver-nos obert les portes del coneixement, ensenyar-nos que hi ha llum més enllà d’una mala nota i per mostrar-nos que, més enllà de lletres i nombres, hi ha persones. El delta de l’Ebre, Linden, París, Boston o Polònia són indrets que ens fan pensar en com els mestres han arribat a implicar-se fora de les classes. Darrere de baralles per un punt més o menys a la nota, s’amaga l’estima. Aquesta gratitud va també dirigida a la Coordinació i Direcció del centre, per permetre’ns passar a formar part de la història de l’escola.

En segon terme, volem cedir el protagonisme per uns moments als nostres pares i mares. Sense vosaltres arribar aquí hagués estat encara més dur. Heu estat el nostre suport en circumstàncies difícils quan les coses no han anat com nosaltres esperàvem. Heu patit amb nosaltres en veure com els resultats no es corresponien amb l’esforç invertit. Però també heu fet la nostra alegria vostra, perquè per això està la família, per celebrar les victòries i abraçar-se en les derrotes.

Per últim, volem agrair als nostres companys els inoblidables moments viscuts i pel càlid ambient creat. Perquè mireu al vostre voltant, totes aquestes cares han posat el seu gra de sorra en aquesta estada de dos anys o més. Amb cadascú teniu un record associat per molt petit que sigui. El suport mutu en pujar els dos les escales fent tard, el trobar com a punt comú les cares de son a les 8 del matí, ser els grans, els del bar, l’amor compartit pels radiadors quan era hivern o la rancor cap a l’aire condicionat causant de tants mals de coll. És innegable que aquesta experiència anomenada Batxillerat no hauria estat el mateix sense tots vosaltres.

En una cerimònia com la d’avui els sentiments són contradictoris: alegria pel final del Batxillerat, per la llibertat guanyada, per haver complert un objectiu i per tenir més proper un somni anomenat universitat; i tristesa per l’adéu a una experiència educativa que per molts ens ha acompanyat des dels 3 anys d’edat. També por i curiositat per les portes que estan per obrir i per la responsabilitat adulta dipositada sobre les nostres espatlles. La inseguretat sobre si aquest pes serà massa difícil de carregar o no. I amb l’enyorança d’uns temps que hauran esdevingut de presents a passats en un obrir i tancar d’ulls. Però la capacitat de recordar és una de les millors facultats de l’home. No es pot viure de records, però aquests ajuden a afrontar el futur amb més optimisme al saber que una vegada assolida una meta ningú t’impedeix arribar a la següent. I acabar el Batxillerat ha estat la nostra primera gran meta. Perquè només existeix un límit, el que nosaltres mateixos ens imposem.

A partir d’ara els nostres camins es bifurquen i cadascú seguirà el seu propi trajecte. Avui tanquem una porta darrere nostre però ens trobem amb mil portes més al davant. El recorregut propi ens guiarà cap a una o altra, sempre amb el record d’aquest tros que hem fet junts.

Perquè ja ho diu una de les cançons insignes de la música catalana:

Camins, que ara s'esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja són nous.


Raquel Pérez i Eva Vidal