Una escola. Sovint només es parla de la institució, de notes, estadístiques i professors, oblidant que el més important d’un col·legi són les seves històries, tot allò que viuen els alumnes a les aules. No es té present que, malgrat tot, el que romandrà serà els records que es formin, més enllà de tota la resta. I de records, en tenim més dels que podríem comptar. Difícil ha sigut per nosaltres saber per on començar.
Han estat uns cursos plens de vivències. Tan memorables com no tan bones, que ens han fet tan riure com plorar. Algunes de les quals potser d’aquí uns anys seran el centre de les nostres converses i es convertiran en les nostres pròpies llegendes. Uns capítols que ens faran recordar aquesta etapa com una de les millors de la nostra vida.
El final de l’estiu arriba de la mà del nou curs, cares noves, il·lusió per la nova etapa i la tranquil·litat que encara hi ha més llums que ombres, més dia que nit. Però amb la tardor comencen les primeres pluges i el fred, les primeres desil·lusions i entrebancs en el camí. Al hivern, el paper protagonista serà cedit al pessimisme, al veure més mesos per venir que els transcorreguts, amb l’alè d’un treball de recerca inacabat perseguint-te. No obstant això, un hivern llarg augura una primavera duradora. Aquesta suposa la instauració de l’esperança i la il·lusió fruït de la collita dels primers bons resultats. Llavors t’adones que l’esforç mai és en va. És amb l’arribada de la calor, el Sol i les nits curtes quan nous horitzons s’obren davant nostre. No hi ha millor recompensa pel treball realitzat que el començar d’un nou dia ben clar.
És un veritable honor per a nosaltres parlar en nom dels nostres companys i companyes i amb la veu de tots nosaltres. En una vetllada com aquesta, és de justícia reconèixer la labor de tots aquells que han recorregut aquest camí amb nosaltres, guiant-nos quan estàvem perduts o oferint-nos la mà quan hem caigut. En primer lloc, el nostre més sincer agraïment al professorat. Gràcies per haver-nos obert les portes del coneixement, ensenyar-nos que hi ha llum més enllà d’una mala nota i per mostrar-nos que, més enllà de lletres i nombres, hi ha persones. El delta de l’Ebre, Linden, París, Boston o Polònia són indrets que ens fan pensar en com els mestres han arribat a implicar-se fora de les classes. Darrere de baralles per un punt més o menys a la nota, s’amaga l’estima. Aquesta gratitud va també dirigida a la Coordinació i Direcció del centre, per permetre’ns passar a formar part de la història de l’escola.
En segon terme, volem cedir el protagonisme per uns moments als nostres pares i mares. Sense vosaltres arribar aquí hagués estat encara més dur. Heu estat el nostre suport en circumstàncies difícils quan les coses no han anat com nosaltres esperàvem. Heu patit amb nosaltres en veure com els resultats no es corresponien amb l’esforç invertit. Però també heu fet la nostra alegria vostra, perquè per això està la família, per celebrar les victòries i abraçar-se en les derrotes.
Per últim, volem agrair als nostres companys els inoblidables moments viscuts i pel càlid ambient creat. Perquè mireu al vostre voltant, totes aquestes cares han posat el seu gra de sorra en aquesta estada de dos anys o més. Amb cadascú teniu un record associat per molt petit que sigui. El suport mutu en pujar els dos les escales fent tard, el trobar com a punt comú les cares de son a les 8 del matí, ser els grans, els del bar, l’amor compartit pels radiadors quan era hivern o la rancor cap a l’aire condicionat causant de tants mals de coll. És innegable que aquesta experiència anomenada Batxillerat no hauria estat el mateix sense tots vosaltres.
En una cerimònia com la d’avui els sentiments són contradictoris: alegria pel final del Batxillerat, per la llibertat guanyada, per haver complert un objectiu i per tenir més proper un somni anomenat universitat; i tristesa per l’adéu a una experiència educativa que per molts ens ha acompanyat des dels 3 anys d’edat. També por i curiositat per les portes que estan per obrir i per la responsabilitat adulta dipositada sobre les nostres espatlles. La inseguretat sobre si aquest pes serà massa difícil de carregar o no. I amb l’enyorança d’uns temps que hauran esdevingut de presents a passats en un obrir i tancar d’ulls. Però la capacitat de recordar és una de les millors facultats de l’home. No es pot viure de records, però aquests ajuden a afrontar el futur amb més optimisme al saber que una vegada assolida una meta ningú t’impedeix arribar a la següent. I acabar el Batxillerat ha estat la nostra primera gran meta. Perquè només existeix un límit, el que nosaltres mateixos ens imposem.
A partir d’ara els nostres camins es bifurquen i cadascú seguirà el seu propi trajecte. Avui tanquem una porta darrere nostre però ens trobem amb mil portes més al davant. El recorregut propi ens guiarà cap a una o altra, sempre amb el record d’aquest tros que hem fet junts.
Perquè ja ho diu una de les cançons insignes de la música catalana:
Camins, que ara s'esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja són nous.
Raquel Pérez i Eva Vidal
No hay comentarios:
Publicar un comentario