domingo, 14 de abril de 2013

Concurs RelatCurt TMB: "Un trosset de Barcelona" (català)

Vaig pujar al bus a la parada de Via Augusta just al sortir del Ferrocarril que venia de Sabadell. Ja era hora. Eren quasi quarts de deu del vespre i tenia ganes d’arribar a casa. Portava amunt i avall des de primera hora del matí: treballar, classes, estudiar a la biblioteca, passar a comprar el sopar... El bus anava pràcticament buit, en silenci, tothom amb la mateixa cara de cansament mirant els carrers foscos i mig endormiscats. Em vaig asseure i vaig deixar la motxilla als peus. Se’m van tancar els ulls per un moment i vaig sospirar. Només volia dormir.
El bus va fer una sotragada. Ja érem a Diagonal, a l’alçada de Maria Cristina, i passà sobre les vies del Tram. Vaig mirar per la finestra. He vist aquest lloc milers de cops. Sempre he viscut a Barcelona i aquesta zona és dels meus barris. Però aquesta vegada havia sigut diferent.
Aquella nit, em vaig tornar a enamorar de Barcelona. El bus avançava lentament Diagonal avall. Hi havia molts cotxes, cadascun amb les seves llums, altres busos, el Tram, gent caminant per les amples voreres, El Corte Inglés, l’edifici Planeta amb les seves plantes a la façana, els edificis plens de llums... La llum nocturna era increïble, el paisatge urbà barceloní tan brillant. Tot es movia. Tot era dinàmic, fluid, tenia energia. Tanta gent, tantes vides i històries, tantes llums en una nit que, en principi, no tenia res d’especial...
“Visc en una ciutat maca, preciosa”, vaig pensar, “no la canviaria per cap altra”. Aquell passeig en bus per la Diagonal és un record que mai podré oblidar. Barcelona és una ciutat especial, bella i plena de vida. I no sé si és perquè sempre hi he viscut que no me n’havia adonat fins aquell moment. M’agrada dir que sóc de Barcelona, m’agrada dir que formo part de Barcelona. La meva ciutat. Sóc un trosset de Barcelona. Un petit fragment d’aquesta nit farcida de llums i moviment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario