La nit (català)

La nit, aquelles hores en què tot es para, on el temps comença a anar a poc a poc fins que sembla que s'atura. La foscor i el silenci es barregen, s'entrellacen, per a arribar a un moment en què tot està quiet, fosc, en silenci, en una pau que la llum sempre s'emporta al despertar el matí.
 La lluna i les estrelles ballen en una estranya, però bella, dansa: cada nit, abans de la posta de sol ja juguen i fins al trenc de l'alba no deixen aquest joc perfectament harmoniós, sincronitzat, com si no hi hagués demà. El seu etern i impossible amor que sempre balla, ho intenta, i l'esperança s'esvaeix cada matí, com la boira matinera, per tornar quan la nit torna a vestir el seu vestit ple de petits i brillants diamants, com llàgrimes congelades, congelades en el temps, sentiments congelats, però càlids.
 I jo, tan lluny de tots ells, tan petita al seu costat, tan insignificant... jo em limito a contemplar-les, a veure com ploren sempre que arriba el Sol i, resignades, marxen fins la següent nit. Em sento, respiro, bec de la tranquil·litat de la nit i la faig meva, intentant ser un membre més, com la Lluna i les estrelles, com el silenci i la foscor, com el lent compàs del temps que, inexorable, apropa de nou el matí.
 Podria mai ser realment un d'ells? Convertir-me en una ombra més i confondre'm amb tots ells? Deixar de ser una simple ànima humana, petita i fràgil, en mig de l'univers, immers en l'eterna nit, per poder formar part de la màgia de la nit, compartir els seus secrets, la seva pau...
 I fins desitjar que mai arribi l'endemà, que sóc feliç així, aquí i ara, que el matí no té perquè venir mai més.