BSO: http://www.youtube.com/watch?v=vrLHOxxMqeY&feature=related
El vent m'acaricia la cara i, d'entre els seus mil dits i els seus inquietants xiuxuejos, distingeixo una història, una llegenda que em porta a centenars d'anys enrere, a paratges llunyans, però estranyament familiars... Un bosc amb diferents arbres, però al cap i a la fi, és el mateix bosc i me'l conec a la perfecció...
Aquí, al penya-segat, amb el mar metres avall, però el seu perfum salat venint cap a mi, com un petó entre la foscor, sento que sóc feliç deixant-me endur. El vent, la terra, el cel i el mar, tots junts, volen portar-me a aquell temps passat, quan tot això era el mateix, però diferent lloc alhora. Ni tan sols jo sóc capaç d'explicar-ho... només tanco el ulls i em deixo portar, confio en tots ells, sé que no em volen fer mal, mai volen fer mal a cap ànima.
I veig castells en els seus temps de glòria, cavallers dins brillants armadures, dames que volen el seu trobador guerrer, cartes que mai arribaran al seu destí... Em passejo pels prats i els pobles, sento sorolls que fa segles que no s'escolten, olors que no s'ensumen des de fa generacions, i noto la màgia al aire, cavalls que porten prínceps passant pel meu costat, tristeses i alegries tan reals com les meves, sentiments igual d'humans i fràgils...
Sento que floto, que he marxat a un lloc d'on ja no s'hi torna, que t'atrapa amb les seves belles cançons i els versos perfectament rimats. Sé que em vull quedar aquí, que és massa meravellós com per ser-hi només un instant... Però el vent, la terra, el cel i el mar, tots junts, em recorden que no és el meu lloc i, a poc a poc, desfan tot allò que havien construït al meu voltant: els castells queden fets runes, els cavallers moren a les guerres, les dames veuen marxar el seu amor amb una princesa més jove i bonica... Tot es fa miques a poc a poc.
Crido.
Per què? Per què no puc tornar? Puc ajudar-los, ajudar-los perquè els seus somnis es compleixin, fer arribar les cartes que, d'altra manera, es cauran sobre un roser i les espines trencaran les paraules, esgarraran tots els sentiments que hi ha dins, tot en un sospir.
Però el vent, la terra, el cel i el mar, tots junts, em fan tornar al present i em recorden, amb melancolia, que tot això només és un bell pedaç de la història que ha desaparegut per sempre més, focs que s'han apagat i mai més revifaran.
El vent m'acaricia la cara i, d'entre els seus mil dits i els seus inquietants xiuxuejos, distingeixo una història, una llegenda que em porta a centenars d'anys enrere, a paratges llunyans, però estranyament familiars... Un bosc amb diferents arbres, però al cap i a la fi, és el mateix bosc i me'l conec a la perfecció...
Aquí, al penya-segat, amb el mar metres avall, però el seu perfum salat venint cap a mi, com un petó entre la foscor, sento que sóc feliç deixant-me endur. El vent, la terra, el cel i el mar, tots junts, volen portar-me a aquell temps passat, quan tot això era el mateix, però diferent lloc alhora. Ni tan sols jo sóc capaç d'explicar-ho... només tanco el ulls i em deixo portar, confio en tots ells, sé que no em volen fer mal, mai volen fer mal a cap ànima.
I veig castells en els seus temps de glòria, cavallers dins brillants armadures, dames que volen el seu trobador guerrer, cartes que mai arribaran al seu destí... Em passejo pels prats i els pobles, sento sorolls que fa segles que no s'escolten, olors que no s'ensumen des de fa generacions, i noto la màgia al aire, cavalls que porten prínceps passant pel meu costat, tristeses i alegries tan reals com les meves, sentiments igual d'humans i fràgils...
Sento que floto, que he marxat a un lloc d'on ja no s'hi torna, que t'atrapa amb les seves belles cançons i els versos perfectament rimats. Sé que em vull quedar aquí, que és massa meravellós com per ser-hi només un instant... Però el vent, la terra, el cel i el mar, tots junts, em recorden que no és el meu lloc i, a poc a poc, desfan tot allò que havien construït al meu voltant: els castells queden fets runes, els cavallers moren a les guerres, les dames veuen marxar el seu amor amb una princesa més jove i bonica... Tot es fa miques a poc a poc.
Crido.
Per què? Per què no puc tornar? Puc ajudar-los, ajudar-los perquè els seus somnis es compleixin, fer arribar les cartes que, d'altra manera, es cauran sobre un roser i les espines trencaran les paraules, esgarraran tots els sentiments que hi ha dins, tot en un sospir.
Però el vent, la terra, el cel i el mar, tots junts, em fan tornar al present i em recorden, amb melancolia, que tot això només és un bell pedaç de la història que ha desaparegut per sempre més, focs que s'han apagat i mai més revifaran.
No hay comentarios:
Publicar un comentario