domingo, 12 de junio de 2011

Ella llegia "Rimas" II (català)

 No hagués gosat mai interrompre-la, tan feliç que semblava ella, perduda en un roser de paraules. Però jo anava pensant en si apropar-me i convidar-la a un cafè o, fins i tot, a un sopar si les forces no em fallaven, o era massa arriscat?
 Vam arribar a la següent estació, on va baixar gairebé tothom, i és que hi havia mercat al costat d’on havíem parat. Però no vaig baixar i ella tampoc. Es van quedar algunes persones disperses pel vagó i un grup de nois al final que no inspiraven gaire confiança, la veritat. Semblaven de la ciutat i no de cap dels pobles del voltant, però no eren tan interessants i aviat els vaig deixar en pau.
 Ella no s’adonava de res, ficada com estava en els sentiments explicats amb una gràcia especial i genial, accessible a molt pocs. S’apartà un petit floc de cabells clars de la cara i se’l tirà enrere, però amb els ulls encara fixos en les pàgines, immutables.
 Continuàrem així un minuts, que jo no volia que acabessin mai; i, de mentre, resava perquè ella baixés a la mateixa parada que jo. Il·lusions.
 Però, de cop, tot canvià, això es nota en l’ambient. I la sensació, que duia arrossegant des del matí, s’intensificà.
 Els nois del fons van riure i es van aixecar, irradiant confiança en ells mateixos, quasi prepotència. Entre bromes grotesques i paraules gruixudes s’aproparen a ella.
 La màgia, que la noia havia creat entre el llibre i la seva ment, es va esvair tot d’una. Va  abaixar-lo i els seus ulls es van apagar. La llum de la poesia ja no hi era dins d’ells.
 Ella estava clarament incòmoda entre aquells nois malparlats i ordinaris. Jo volia intervenir-hi però tenia por.
 La cosa va anar pujant de nivell i, finalment, va esdevenir perillosa. Ja quasi eren amenaces que els nois li llençaven a ella.
 I m’hi vaig decidir.
 -Deixeu-la tranquil·la –em vaig col·locar entre ella i ells.
 Em contestaren de manera maleducada, quina sinó? Jo em vaig mantenir ferm.
 -Tio, més val que t‘apartis, si no vols que et “rajem”.
 Por? No, ja s’havia esvaït. Els hi treia uns pocs anys, però molta més educació i principis.
 -No –em vaig limitar a respondre.
 La resta de la gent del vagó s’havia adonat de la situació, però es mantenien a distància. Potser creien que jo era un nòvio massa gelós i, ells, uns nois amb ganes de tocar els nassos.
 Just en aquell moment, vam arribar a una altra estació. Tothom va baixar ràpid per fugir dels problemes i ningú no va pujar.
 Ella em mirava amb una barreja d’agraïment, por i confusió, però un home la va treure del vagó per protegir-la. Me’n vaig alegrar.
 I jo em vaig quedar sol amb aquells nois i llurs somriures perversos. Les portes es van tancar i el tren es posà en moviment.
 De cop, ho vaig entendre tot. Perquè ho saps, quan vas a morir, ho saps. No em va caldre veure les tres navalles esmolades, que van treure de les butxaques, per comprendre el perquè del pressentiment que em perseguia tot el dia.
 Però no tenia por, ni estava trist. Sabia que havia fet allò correcte, allò que la va salvar... a ella. Amb els seus ulls avellanats i el cabells portats de forma natural, el senzill vestit groc i les divertides ungles verdes, la seva emoció i el seu “Rimas”. Només lamentava no haver sentit la seva veu, encara que me la imaginava. Però, almenys, allò tenia sentit, el seu sentit.
 Abans que se’m tiressin a sobre, vaig pensar si mai hagués tingut realment el valor per preguntar-li el nom i si volia venir amb mi algun dia.
 Malgrat tot, sentia que el que havia fet era molt més que convidar-la una tarda a xerrar. I la mirada que m’havia fet, en l’últim moment, era tot el que em calia per afrontar la foscor que va seguir a imatges confuses tacades de sang.
 Perquè, després, tot ha sigut això: foscor i silenci... per sempre. Només em queda el record d‘ella, amb els ulls encesos d’emocions contingudes, llegint “Rimas”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario