Un vell carreró solitari,
fosc, fred i inhòspit,
on ningú mai s’hi quedaria,
però ell no té altre lloc.
On va tenir una família,
només hi ha buidor,
on va jugar i córrer,
s’hi acumula la pols.
Per què?, pregunta.
Per què m’heu fet això?
Si jo sempre us he estimat,
per què ara estic tot sol?
L’adéu més dur,
el comiat més trist,
que mai podrà oblidar,
que el seu cor recordarà.
La mirada de confusió,
de pena, tristor i patiment
ni gana ni son ni set,
el gos de traïció pateix.
En aquella carretera,
aquell dia plujós,
sota aquells arbres,
l’amargor del dolor.
Ni una última carícia,
ni un últim adéu,
ni un coixí per dormir,
ni una corretja per sortir.
Aquells plors agònics,
aquell lladruc moix,
la cua entre les cames,
la carrera desesperada.
Potser mai l’estimaren
potser només fou un joc
que se’n cansen i llencen,
però amb sang i cor.
Aquí no s’acaben les piles,
l’amor és real i existent,
l’apreci tot verdader,
per ell no era un joc.
Era tota la vida,
l’amor i família,
amics i companys,
per sempre, ell pensava.
Inútil fou la cara bufona,
la mirada de suau sucre,
la cua de pura llaminadura
el cor de dolça xocolata.
Amb l’esperança buida,
amb el cor ferit i sagnant,
res curarà la buidor,
ni llet ni menjar.
Ni pilotes cridaneres,
potser paraules de consol,
una mà amable i bona,
algun gest carinyós.
El gos creu que tornaran,
que algun dia vindran
i de nou se l’emportaran,
però això no passarà.
Amb mirada plorosa,
el gos es consumirà,
davant la casa abandonada,
per sempre esperarà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario